Graffiti: entre l’art i el vandalisme

Una de les coses que més molesta als autors de projectes d’espai públic és veure que algú ha decidit “redecorar-los” amb un gaffiti. És per això que els governs municipals de tot el món gasten quantitats ingents de diners per esborrar aquestes “pintades” del paisatge urbà. Malgrat això, aquest fenòmen, lluny d’erradicar-se, la única cosa que ha fet ha estat expandir-se.

Quan a finals dels 60, un missatger adolescent d’origen grec anomenat Demetrius, va començar a escriure el seu mot i el número del carrer on vivia (TAKI 183) al metro de Manhattan, ningú podia imaginar-se que tot just estava començant un dels últims moviments artístics i culturals del segle XX.

Els primers graffiters practicaven el que es coneix com a bombing: escriure el seu mot tants cops i a tants llocs com els fos possible. Escribien amb lletres llegibles, no buscaven cap estil, només el reconeixement entre els seus amics i inclús els seus enemics. Però de mica en mica va començar a diferenciar-se la caligrafia. Els escriptors de Manhatan feien servir lletres fines i allargades, mentre que els de Brooklin les separaven i adornaven amb fletxes i cors.

Als anys 70, els artistes van començar a utilitzar la mida i el color per poder destacar entre la gran massa de firmes existents. És l’època d’expansió de les bubble letters, les block letters, el wild style o els trow ups (vomitades) i en definitiva, la consolidació del fenòmen. A partir dels anys 80 comença l’expansió a la costa Oest dels EEUU, a Europa i al món sencer.

Bubble letters

Molts sociòlegs i psicòlegs s’han preguntat què és el que empeny a un adolescent (milers al món) a invertir tots els seus diners en pots de pintura, “treballar” de nit en alguna cosa del que mai es podrà atribuir l’autoria i, ni molt menys comercialitzar.

La pregunta encara no té una resposta clara. Sobretot perquè el Graffiti és bàsicament un moviment individualista, en què cada un busca el seu propi camí i respon a les seves motivacions. Encara que, sens dubte, té uns ingredients d’il·legalitat i competició que el fan molt atractiu a alguns sectors de la joventut urbana.

Tags o signatures

En els últims anys el graffiti ha fet un tomb i han aparegut artistes que l’utilitzen ja no per mostrar-se a ells mateixos, si no per

expresar el seu misatge. D’aquesta manera han sorgit autèntics fenòmens mediàtics d’aquest moviment, com Banksy al Regne Unit o us Gemeos al Brasil, ha popularitzat el moviment fins i tot entre aquells que sempre l’havien combatut. Avui dia, tenir un Banksy en un mur de casa és com tenir un Miró. I gratis …

Si en vols saber més: història del Graffiti

Banksy al mur de cisjordània

(actualització del post publicat a LASUMAblog  el 8/12/2009)

Anuncis
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pagar per aparcar (o la gestió sostenible de l’espai públic i la mobilitat)

Les polítiques de Mobilitat Sostenible tenen com a finalitat  què el vehicle privat, el transport públic, les infraestructures per anar a peu o en bicicleta i l’aparcament, formin un model integrat per tal d’aconseguir un canvi modal en els desplaçaments. Aquest canvi ha de donar prioritat a la utilització de sistemes de mobilitat i transport més eficients:  mitjans col·lectius de transport públic, a models de desplaçament alternatius (bicicleta i mobilitat a peu), o  fórmules innovadores com la utilització del vehicle compartit (carsharing i carpooling).

En aquest sentit, un dels sistemes de gestió de la mobilitat és l’aparcament de pagament. Implementar aparcaments de pagament allà on tothom s’ha acostumat a fer-ho de manera gratuïta  pot ser una mesura impopular, però hem de tenir en compte que l’espai públic és una propietat col·lectiva, que en alguns llocs és escàs i que la seva ocupació per un vehicle durant un temps il·limitat és una apropiació individual d’aquest espai. En aquells espais públics on hi ha molta demanda i poca oferta, s’ha d’establir sistemes que permetin la rotació i per tant, que tothom que vulgui, d’una forma democràtica pugui gaudir de l’ús d’aquest espai. Dit d’una altra manera, l’espai que ocupa un vehicle privat el proveïm i el mantenim entre tots, els que tenim cotxe i els que no i si està ocupat per un vehicle no el podem utilitzar per altres usos com ampliar voreres, plantar arbres, fer-hi un carril bici o posar-hi un banc per seure. Per tant, és normal que en determinats casos, aquest ús privatiu sigui de pagament.

Una fórmula utilitzada amb èxit arreu són les anomenades Zones Blaves, a les que es paga per avançat un determinat temps d’estacionament. A diferència dels aparcaments tradicionals, aquest sistema te un temps d’estacionament limitat, la qual cosa estimula la rotació dels vehicles. Hi aparques per el temps que necessites per fer les gestions que han motivat el desplaçament. Això s’ha demostrat que, quan està ben implantat, estimula el l’activitat econòmica ja que fa compatible l’elecció personal de desplaçar-se amb vehicle privat i la possibilitat de trobar aparcament lliure.

Les zones blaves tenen alguns altres efectes col·laterals beneficiosos per la comunitat:

– Crea llocs de treball directes (vigilants de zona blava, administratius…) i si compleix la funció d’estímul de l’economia, també d’indirectes.

– Millora la seguretat ciutadana de les zones vigilades sense incrementar la despesa en policia.

– Redueix el “trànsit d’agitació” (vehicles que busquen aparcament) amb la millora ambiental que això suposa: menys col·lapses, menys emissions contaminants, menys contaminació acústica…

– Redueix l’aparcament il·legal, als passos de vianants, parades d’autobús, guals privats…i per tant també es millora la mobilitat dels que no van en vehicle privat.

La contrapartida és que si no es vol pagar s’ha de buscar aparcament fora de la zona blava i per tant caminar una miqueta més. Val a dir que el preu acostuma a ser simbòlic si el comparem amb la tarifa del transport públic o el cost real de desplaçar-se amb vehicle privat:

– Km amb vehicle privat: 0,25€

– Hora de zona blava (Vilassar de Mar): 0,86€

– Trajecte transport públic (T-10): 0,92€

Les polítiques de Mobilitat Sostenibe  però, no poden quedar-se en solucions parcials de racionalització de l’ús del vehicle privat, que si fos així es podrien percebre com a  polítiques recaptatòries, si no que han de venir reforçades per una política d’urbanisme responsable, que asseguri una multiplicitat d’usos propers entre si que dismunueixi la mobilitat obligada, i per la promoció de l’eco-mobilitat: a peu, en bicicleta, en trasport públic… Seria bo que els  beneficis econòmics que poden generar les zones blaves es destinessin a aquestes polítiques.

Publicat dins de Argentona, Política | Deixa un comentari

Anar, o no… a la missa de Festa Major.

“Que els regidors  vagin cada any a la missa per la Festa Major, és una tradició.”

Els que defensem el laïcisme pensem que les societats i les seves estructures polítiques s’han de mantenir independents de les religions i que aquestes, en tot cas, s’han de desenvolupar en l’àmbit privat.

Vol dir això que s’ha d’evitar el contacte amb les religions, els seus representants, o inclús els seus rituals? No, al contrari. El laïcisme busca espais comuns en els que es puguin trobar els representants polítics en pla d’igualtat  amb persones que professin qualsevol creença religiosa. De la mateixa manera que es troben amb els representants de qualsevol altra associació o entitat civil, de la que poden o no, compartir la finalitat. Un regidor es pot reunir o compartir una festa de la penya barcelonista com de l’espanyolista, tant si és seguidor d’un dels dos equips com de cap d’ells.

Podem anar doncs a una missa?

Una missa, també anomenada eucaristia, és un sagrament cristià, i els sagraments són cerimònies de reafirmació de la fe en la que els creients reben la “gràcia de Deu”. Per la seva naturalesa, a una missa no s’hi pot anar d’espectador. Per tant, només haurien d’anar a una missa aquells que siguin creients cristians.

Ho podem fer com a representants civils del poble?

Reafirmar la fe del poble per mitjà dels eus representants, en una sola creença, entra en contradicció amb la aconfessionalitat que han de respectar els poders públics. Si a més el laïcisme defensa que la relació de poder polític i religió ha de ser en pla d’igualtat, en una missa no es dóna aquesta condició. Especialment en el “sermó”, on l’oficiant des d’una posició elevada instrueix, adoctrina i fa judicis morals sense que ningú tingui dret de rèplica.  Per tant, com a representants del poble, i en defensa de la seva dignitat, mai hauríem d’admetre aquesta situació.

La “tradició” que tots els regidors vagin en processó i assisteixin a la missa no existia abans del 1939, en que els representants de l’esquerra catalana no anaven a la missa de Festa Major, ni a cap altre. No cal que expliquem quina era la relació entre la jerarquia catòlica i els poders públics durant el franquisme, ni el procés històric que va esborrar la resta de confessions i va convertir al catolicisme en religió d’estat. De l’estat espanyol per ser més concrets. Per tant, l’argument de la tradició es basa en la imposició, la submisió i una concepció de l’estat que barrejava el poder polític i religiós. Probablement perquè, en aquell moment, cap dels dos tenia cap mena de legitimitat democràtica.

Els que defensem el laïcisme, encara que no professem cap confessió, estem acostumats a assistir a actes religiosos de manera lliure i a títol personal en motiu de casaments, batejos i funerals de persones estimades, de la mateixa manera que podríem assistir a la festa del xai o a un ritus budista. Fixeu-vos, que en aquests actes habitualment no hi ha missa, per tant, el que rep el sagrament és exclusivament l'”interessat” mentre que la resta l’acompanyen sense participar-hi. No tindríem doncs cap inconvenient en assistir a actes com la benedicció dels càntirs o la renovació del vot de poble, si aquest es desvinculés de la missa. Seria convenient però, que aquest actes es secularitzessin i s’obrissin a totes les confessions  inclòs als que no en tenen, perquè cap Argentoní se senti exclòs d’un acte de la Festa Major.

Que tingueu una bona Festa Major!

Publicat dins de Argentona, Política | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

BÈ NEGRE

Sóc alienígena extraterrestre,
sóc un bè negre que no té ramat,
sóc habitant de l’univers campestre,
dos petaners són els meus guies interestel·lars.
Seguint esteles de cargol treu banya
he anat perdent-me per camins d’argent,
però sempre amunt, de cara a la muntanya,
buscant fer el cim d’un pic inexistent.
Vaig llençant missatges per si algú els sent i els vol
i vaig seguint els rastres
que em porten a altres mons.
Lluny del sud i lluny del nord,
lluny de l’òrbita global,
lluny dels marges racionals,
d’un camí que vaig fent sol.
Vaig albirant sobre l’estratosfera
meteorits que em creuaran el cor,
recollint llamps per anar sembrant tempestes
i omplir-me l’esperit de trons.


 

Publicat dins de Sense categoria | 1 comentari